capitol I. EL primer client.

Separarse és, per regla general , mol car.

No puc dir que no em guanyés bé la vida. L`agència tenia com a gran client una cadena de supermercats. Ja sabeu, anar descobrint empleadets que sisen mercaderia per consum propi o per vendre entre amics o veïns. També alguns empleats de nivell mig o alt monten mafietes. No acostuma a se massa dificil enganxar-los. Casi sempre son altres empleats que de manera anònima descobreixen els companys. No pas per fer un servei a l`empresa, sino per venjança o enveja dels que es fan un important sobresou.

Jo era el responsable del contracte. Ja ho tenia tant per mà que moltes tardes les tenía lliures. Els meus dos ajudants portaven una bona part de la feina.

Un dia, fent números, vaig veure que per arribar a final de mes em feien falta tres mil euros. Per això i perque he llegit moltes noveles, vaig decidir posar un despatx propi. Portar alguns petits casos de gent de pasta. Basicament infidelitats i control d`adolescents. Molts del despatx ho feien i no era massa mal vist. No se perque però la gent del meu gremi acostuma a gastar molt en vicis tontos, basicament dones.

Ja tenia el meu despatx, rellogat dins una agència de publicitat, al carrer Sepúlveda. Amb poc més de 400 euros, a l`Ikea havia trobat tot el mobiliari necessari. Havia contractat una linea ADSL que curiosament va funcionar des del primer dia. També em vaig comprar un contestador automatic dels antics, amb una cinta petiteta. Em feia il-lusió veure la llumeta vermella i el numero de missatges gravats. El de la companyia no el veus, i per a mi és com no tenir-ne.

EL darrer pas va ser posar l`inevitable anunci a "La Vanguardia". "Detective privado. Maxima discreción y eficàcia. 609 555 555. Barcelona y alrededores".
Crec que vaig posar aquesta redacció anticuada expressament. Me la imaginava sent llegida amb qualitat antiga i veu de No-do. Va sortir el diumenge dia 20 de maig.

No volia anar al despatx fins dilluns a la tarda. Em vaig autojustificar anar-hi el diumenge al matí. La llumeta vermella ja feia pampalluges.

Apreto el "play"i sento: "hola, llamaba por lo del anuncio. Cuando le puedo venir a ver? No se si esta libre hoy domingo por la tarde. Le dejo un mobil, si no respondo deje mensaje por favor". Era una veu de dona, de mes de cincuanta anys.

En aquell moment em va fer bastanta mandra, la veritat. M`ho vaig pensar un parell de minuts. Després vaig deixar al contestador de la senyora el missatge "nos podemos ver mañana en mi despacho de Sepulveda 129, 3ero B despacho 4. Vera que es de una agencia de publicidad , pero ahi es".