Capitol II. La Rossa Oxigen.

Quan arriben als cincuanta anys, les dones acostumen a estar un parell d`anys de mal humor.

Aixo vaig pensar al veure la Sra Estefania López. Lluia una cabellera rossa fins la cintura i anava vestida amb uns texans blancs cenyits i una samarreta plena de pedreria brillant. Em va fer gràcia el cinturó MOSCHINO que em va recordar els meus anys d`Up&Down.

Per arribar al meu despatx s`ha de passar pel del meu amic publicista. EL té ple de material antic de marketing. En aquell moment hi destacaven uns cartells de Juan y Medio anunciant un formatge de la Nestlé i unes pilotes de tenis gegants que s`havien utilitzat per anunciar cervesa al Godó. Jo tenia només una taula de vidre , un penjador i les tres cadires, la meva amb rodetes. L`ordinador era un portatil, la meva intenció era tenir.lo sempre apagat quan tingués visita.

La Estefania no va dir res fins que va ser asseguda. Es va regirar de manera que em va fer sospitar que no es sentia massa comode. A veure si m`hauré equivocat amb aquest mobiliari, vaig pensar.

-doncs voste dira Sra....?
- Estefania, Estefania López....em pot dir de tu si vol...
No vaig entendre perque em tractava de vostè i em demanava que la tractés a ella de tu, sobretot tenint en compte que jo era obviament més jove que ella.
Però no em va deixar massa temps per pensar.

-I vostè quines referències té?
-perdoni? que vol dir...?
- si , es clar, jo necessito saber qui és vostè, si ha portat casos importants...vull dir té experiència ...si els seus clients estan contents amb vostè.Ja m`entén, jo no puc encarregar-li res si no el conec bé...
- Sra, a veure, vostè m`ha trucat i m`ha demanat de venir a veure`m. I com vol que li expliqui casos que he portat? Que li semblaria si jo anés explicant els casos que he portat, confiaria en mi aleshores?
- ah, ja...bé..potser té raó.Però com puc saber jo si vostè te capacitat per fer el que li haig d`encarregar?
-miri sra,si vol confiar en mi endavant. Si no , no passa res, vostè mateixa.

Mantenia la mirada baixa, amb les mans anava jugant amb la corretja del bolso. Es va fer un silenci tens. En aquestes situacions perd qui parla primer.

-Miri, li explico perque he vingut...
-Endavant Estefania, relaxa`t i parla`m amb tota confiança.
-Vull que investigui el meu marit. Hi han coses que no veig clares darrerament...i no he aguantat tants anys perque al final tot quedi en res. Em vaig casar amb un home molt més gran que jo, ell ara té 74 anys. És ingenier d`una constructora francesa i passa molt temps fora de casa, mes de mig any. A Brasil casi sempre. Ja fa anys que casi no tenim cap tipus de relació, m enten?

Vaig fer que si amb el cap, ara que havia començat a parlar no la volia interrompre.

- jo em vaig casar perque ja tenia 35 anys i els meus pares no volien que em quedés de solterona.Mai l`he estimat gens, crec. Però jo li anava bé perque soc jove i guapa i em lluïa amb els amics. Com que passa la meitat del temps fora de casa doncs nohem tingut problemes de convivència...per que jo el que busco en un home és complicitat i compenetració, veure la vida d`una manera...

-Estefania, vaig interromptre, i que és el que passa? en que la puc ajudar jo?
infidelitat? alguna sospita?

-si, perdó, doncs miri; jo no l`he aguantat tots aquets anys per res. Si algun cop ell ha anat amb una altre dona no ho vull saber , tot i que crec que no, com a minm fins ara.

Casi se m`escapa el riure el pensar en un homer que viu mesos sencers al Brasil i la seva dona creu que li es fidel, no se si ella m`ho va notar, però el cas és que a partir d`aquell moment es va accelerar..

-..i no es pensi que jo no he tingut oportunitats...fa poc per internet he congut un americà de Philadelphia que...

-centrem el tema, Estefania , centrem el tema...

-si, si. A lo que iba: el meu marit te molt patrimoni, com que no tenim fills ha de ser tot per a mi. Vam fer testament reciproc. No he estat tots aquests anys essent la seva dona per al final res. I crec que té algun assuntu que em fa por que m`ho faci perdre tot. Jo tinc una bona feina, soc funcionaria de la Gene. Però el que és meu, és meu. I ara crec que igual té una altre dona o alguna cosa.

- Al Brasil vols dir?

-no, no per aqui Barcelona. Esta raro quan esta aqui. Esta nerviós , rep trucades amb numero oculto i no parla mai davant meu. Vull saber que és el que passa. Li he espiat els comtpes de la Caixa i hi han moltes sortides que no entenc. A vegades trasndferències i a vegades talons. De quantitats rodones sempre, vull dir que no es per pagar cap cosa ni res.....

- I sospites que el tema pot ser una altre dona..

-crec que si...no se qui...però hi han tantes inmigrants que busquen homes per desplumar...no vull que una rumana o una colombiana ara se li quedi tot...

La Estefania estava en plena catarsi. El moment ideal.

-d`acord, no pateixis. En treurem l `entrellat de tot plegat. No sera complicat. M`ha d`entregar tres mil euros ara...després depèn de les hores que hi hagi de dedicar.

Em va fer un taló de LaCAixa i em va donar totes les dades del seu marit.

Va marxar que eren casi les vuit del vespre. Em vaig posar el chec a la cartera i vaig obrir el portatir a veure el correu.

De les cinc noies del match que havia escrit diumenge a la tarda, una m`havia respost.

capitol I. EL primer client.

Separarse és, per regla general , mol car.

No puc dir que no em guanyés bé la vida. L`agència tenia com a gran client una cadena de supermercats. Ja sabeu, anar descobrint empleadets que sisen mercaderia per consum propi o per vendre entre amics o veïns. També alguns empleats de nivell mig o alt monten mafietes. No acostuma a se massa dificil enganxar-los. Casi sempre son altres empleats que de manera anònima descobreixen els companys. No pas per fer un servei a l`empresa, sino per venjança o enveja dels que es fan un important sobresou.

Jo era el responsable del contracte. Ja ho tenia tant per mà que moltes tardes les tenía lliures. Els meus dos ajudants portaven una bona part de la feina.

Un dia, fent números, vaig veure que per arribar a final de mes em feien falta tres mil euros. Per això i perque he llegit moltes noveles, vaig decidir posar un despatx propi. Portar alguns petits casos de gent de pasta. Basicament infidelitats i control d`adolescents. Molts del despatx ho feien i no era massa mal vist. No se perque però la gent del meu gremi acostuma a gastar molt en vicis tontos, basicament dones.

Ja tenia el meu despatx, rellogat dins una agència de publicitat, al carrer Sepúlveda. Amb poc més de 400 euros, a l`Ikea havia trobat tot el mobiliari necessari. Havia contractat una linea ADSL que curiosament va funcionar des del primer dia. També em vaig comprar un contestador automatic dels antics, amb una cinta petiteta. Em feia il-lusió veure la llumeta vermella i el numero de missatges gravats. El de la companyia no el veus, i per a mi és com no tenir-ne.

EL darrer pas va ser posar l`inevitable anunci a "La Vanguardia". "Detective privado. Maxima discreción y eficàcia. 609 555 555. Barcelona y alrededores".
Crec que vaig posar aquesta redacció anticuada expressament. Me la imaginava sent llegida amb qualitat antiga i veu de No-do. Va sortir el diumenge dia 20 de maig.

No volia anar al despatx fins dilluns a la tarda. Em vaig autojustificar anar-hi el diumenge al matí. La llumeta vermella ja feia pampalluges.

Apreto el "play"i sento: "hola, llamaba por lo del anuncio. Cuando le puedo venir a ver? No se si esta libre hoy domingo por la tarde. Le dejo un mobil, si no respondo deje mensaje por favor". Era una veu de dona, de mes de cincuanta anys.

En aquell moment em va fer bastanta mandra, la veritat. M`ho vaig pensar un parell de minuts. Després vaig deixar al contestador de la senyora el missatge "nos podemos ver mañana en mi despacho de Sepulveda 129, 3ero B despacho 4. Vera que es de una agencia de publicidad , pero ahi es".

Marc Campanya. Chamb.

Havia estudiat criminologia no pas per haver vist CSI, com tots. De fet quan va començar la carrera ni tan sols havien començat a fer la famosa serie de forenses.

Treballava des dels 19 anys per una agència de detectius del carrer Matílde Díez, darrera la plaça Molina. Un diumenge mirant anuncis de feina a La Vanguardia havia vist que una agencia de detectius buscaven algú que tingués moto propia de gran cilindrada. Va ser l`ocasió ideal per rendabilitzar la BMW R100 que s`havia comprat aquell estiu. Per tant quant va acabar el COU la elecció natural va ser criminologia, que estava a la facultat de dret.

Marc Campanya , conegut com a chamb des d`algún moment indeterminat , va deixar la seva Santa Coloma de Queralt natal l any 1986. Mai havia pensat seriosament de tornar-hi. Va renunciar al cap de poc a fer pedagogía sobre les diferencies entre Santa COloma de Queralt i de Gramenet. Habitualment deixava que la gent pensés que era de la de Gramenet.